• Abel Campillos

Terror en analògic


Hem rebutjat els nostres vells iPods, els nostres antics reproductors DVD i ni què dir té que les cintes de casset són una anècdota del passat que encara sobreviu en alguna gasolinera. Al costat del VHS de les noces dels nostres pares, els primers mòbils de petxina que permetien breus filmacions i la càmeres analògiques que acompanyaven les excursions familiars, en els calaixos hi ha centenars d'hores de material audiovisual que caurà en l'oblit.


El gènere de terror, a través de les històries creepypasta que abunden en la xarxa i l'audiovisual amb pel·lícules com The Ring (Ringu, Hideo Nakata, 1998), s'ha encarregat de crear en el nostre subconscient una por de reviure aqueix material, a traure a la llum alguna cosa que potser no ha de ser ni tan sols recordat. Aquest subgènere de terror ha trobat un enllaç amb el denominat found footage, el major exponent del qual és El projecte de la bruixa de Blair (The Blair Witch Project, Daniel Myrick i Eduardo Sanchez, 1999).


D'aquesta cruïlla de gèneres naix Arxiu 81 (Arxive 81, Rebecca Sonnenshine, 2022), una sèrie original de Netflix que està despertant l'interés de tots els amants del gènere. I és que en acabar cadascun dels capítols un s'adona que porta 45 minuts sense respirar tranquil. La sèrie produïda James Wan, que ha vinculat el seu nom a l'univers Warren, té com a curiós punt de partida que està basada en un podcast, el canvi de plataforma obliga al fet que el material maleït passe de ser originàriament unes cintes de casset a unes de VHS.


Però després del primer capítol, i una vegada s'entén el joc que hi haurà amb aqueixes cintes, la curiositat per la producció emigra completament a la trama. La premissa de la sèrie enfronta al protagonista (Mamoudou Athie), un arxiver i restaurador cinematogràfic, a una estranya petició que consisteix a restaurar les cintes sobre la investigació d'un misteriós edifici que va cremar per causes estranyes en 1994. A mesura que la sèrie avança, aquestes cintes no seran l'única cosa que haja d'investigar, sinó que anirà apareixent diferent material com una espècie de True Crime que veiem construir-se i resoldre's en directe. Això permet que la sèrie jugue amb la multitemporalitat, la qual cosa li permet situar les peces d'un puzle a foc lent que anem reconstruint a mesura que l'arxiu es restaura i que encara així, a mesura que les peces encaixen, tot es torna més sinistre.

Aquest joc de temporalitats crea a més els moments de més tensió i terror quan les línies interactuen entre elles i el que en una va succeir es tradueix en conseqüències en una altra. Pels arxius es passegen criatures lovecraftianes, sectes, espiritisme i un mal fantàstic que porta als seus límits a un protagonista que pateix febre de la cabanya, al més pur estil Jack Torrance de la pel·lícula El resplandor (The Shining, Stanley Kubrick, 1980).


Per sort, i a diferència d'altres exemples i posant dels nervis als més puristes, malgrat ser un joc de metratge trobat se salta les regles d'aquest i, encara que la protagonista va sempre amb una càmera cinematogràfica a la mà, l'acció no es veu encaixonada en els obligatoris moviments d'aquesta i els metratges es converteixen en una espècie de flashback i no en l'aclaparador, pesat i marejador moviment de la càmera.


A més destaca per la manyaga en el guió, responent a les habituals crítiques de «per què continua gravant?», i intentant justificar-ho fent que fins i tot la càmera canvie de mà o es troben un altre tipus de formats d'arxiu resolent de manera original i variada en punts de vista un espai xicotet en el qual com bé diu la sèrie, «caben molts altres mons».


La primera temporada d'Arxiu 81 acaba amb un potentíssim i elegant cliffhanger que deixa la porta molt oberta a una segona temporada que ens farà revisar a tots els fans les targetes SD del nostre mòbil per a confirmar que no hem despertat a cap entitat maligna.